I pastùr de màrmo e la maraèa del cél

«Té, ’ndóm a sènter. Föra de l’osterìa gh’è amó chel vècio che cönta stórie strane..».

«Dài, alura. Dài che ’ndóm ensèma».

Rióm là e tröòm - en bànd a la strada, sentàt zó sö n’de ’na préda, có la sò barba lónga e un bastù de postàs - un vècio che ’l parla e ’l parla e ’l parla. El sa vàrda en gìro con dù öcc scür scür, ma el vàrda en nösölöc.

«... me sömèa amó de éser là - el tàca a cöntà -. Vègne föra de la stàla a sercà aiùto. Pröe a córer ma le gàmbe le ma sa möf mìa. Férme. Ma sa vàrde ’n gìro ma anche l’ària la s’è fermàda, come blocàda per la maraèa. Vàrde el cél e nel cél s’è blocàt ànche i nìgoi. Enfinamài i osèi che vùla i-è lé cóme enciodàcc en ària, sènsa pö müìs. En de un cantér lé en bànda gh’è i möradùr sentà-i zó en tèra, atùren a un vàs. I sómèa statue de màrmo: chèi che i-éra drè a tö sö de mangià i la töl mìa sö, chèi che i-éra dré a mangià i sgnàgna pö, chèi che i-éra dré a fa ’ndà el cücià i rèsta lé col sò cücià en ària. Töcc che vàrda en só. Enfinamài le pégore che vé puciàde aànti le ’và mià aànti, e i pastùr che i-è dré a dàga col bastù i rìa mìa a dàga. Come per miràcol el fòs lé en bànda a le stàle el desmèt de córer en zó. E i cavrì i g’hà la sò bóca postàda a l’acqua per béer, ma i béf mìa...».

«E dopo? Dopo che gh’è sücidìt chì?».

El vècio de la bàrba lónga el vàrda amó pö lontà, i sò öcc scùr i sterlüs per un àmen. «Dopo... Dopo, töt en d’èn momènt, töte le ròbe la tàca tùrna a müìs, come prìma. E da la stàla vé föra la ’ùs de ’n pütì che ’l crìda, e ’l crìda, e ’l crìda...».

«Ma vó’, siòr de la bàrba lónga, sa ciamìf come?».

«Giusèpe».

liberamente tratto dal Protovangelo di Giacomo